Crida 100 de Vull Escriure: 16. Anima


Aquests són els requisits de la crida 100, la quincena de la temporada:

Paraula obligatòria => «ànima» (s’accepten plurals)
Minicrida (OPCIONAL) =>la història ha d’estar protagonitzada per un grup d’amics
Extensió => 300 mots (tens un marge de +/- 100 mots per complir amb l’extensió: en cas de dubte utilitza el comptador de paraules de la web)

I el meu text "L’ànima de l’estiu":

En aquell poble hi havia una gran enemistat entre els joves “de la colònia” (els estiuejants) i els joves del poble. Tot i que passava tot els estius allà des de feia 15 anys, els mateixos que ella tenia, mai havia entès que passava. Per amanir-lo més, vivia al centre del poble, el bar més concorregut pels joves del poble, estava a sota la finestra de la seva habitació i quasi mai havia anat al casino, on es reunien els de la colònia.

Crida 99 de Vull Escriure: 15. Tomahawk


Aquests són els requisits de la crida 99, la quincena de la temporada:

Paraula obligatòria = «Tomahawk» (s’accepten plurals)
Minicrida (OPCIONAL) = La història ha de passar en un vaixell
Extensió = 300 mots (tens un marge de +/- 100 mots per complir amb l’extensió: en cas de dubte utilitza el comptador de paraules de la web)

I el meu text "Un vaixell i un trofeu per una història":

Feia dies que estava en aquell vaixell maleit a la deriva i aquells moviments continus, que abans tant li agradava, ara li angoixaven.

Aquell petit aiguat havia anat enfurismant-se, cada cop un xic més. Les gotetes es van transformar en una pluja considerable i van convertir-se en l’espectacular tempesta que havia sacsejat el vaixell amb molta força. Ja no quedava gaire cosa en peu. La vela major estava trencada, molla i sense vida. El màstil s’havia trencat per la meitat. Els barrils dels queviures rodaven de costat a costat. Les finestres de la cabina, havien esclatat amb els llamps i els trons.

11/02/2017 50 sombras más oscuras

Després de llegir els llibres i havent-hi escoltat les critiques, vaig pensar que millor no anar a veure la primera pel·lícula de la saga.

De fet, ara també dubtava bastant si veure la segona però, quan la meva filla va demanar-me veure-la, a part de pensar "Ay mare", a veure com va la cosa.

Cal dir que, una vegada llegit el llibre, trobes moltes coses en falta però, evidentment, el temps és limitat i no pot incloure's però el que si puc dir és que és força descafeïnada tot i que el seu punt el té.

Segueixo pensant que, més enllà del morbo, hi ha una història d'amor molt bonica.




Crida 98 de Vull Escriure: 14. Casament


Aquests són els requisits de la crida 98, la catorcena de la temporada:

Paraula obligatòria = «Casament» (s’accepten plurals)
Minicrida (OPCIONAL) = Parament que un dia no te'n penedeixis
Extensió = 300 mots (tens un marge de +/- 100 mots per complir amb l’extensió: en cas de dubte utilitza el comptador de paraules de la web)

I el meu text "Una decisió important":

Quan després de 8 anys de relació formal amb la seva parella, va explicar que ho havien deixat, tothom la mirava bocabadat. Ningú es podia imaginar que estava molt farta d’aquella relació que només l’abocava a un casament que no veia gens clar. Ell la tractava com a una nina de porcellana i no tenia dubtes que l’estimava però, quan la deixava a casa, li mancava temps per anar de “farra”. Potser no eren unes festes interminables però sempre acabava bevent més del que és acceptable i més d’una vegada li havien costat un accident.
Fins ara, cap havia sigut massa greu però fins a quan? Ella l’estimava i per això patia tant. A vegades no podia dormir i només respirava tranquil·la quan tornava a veure’l. Ho havien parlat molts cops. Ell sempre li feia promeses que mai complia.

05/02/2017 Jordi Montañez: El plaer d'un diumenge qualsevol

Crònica 232

Avui al Harlem Jazz Club per primer cop i per fi podré gaudir de la música d’en Jordi Montañez, un cantautor que enllaunat m’agrada molt i que encara no he vist en directe. He de reconèixer que veure’l per primer cop, al Barnasants, en un petit plaer.

Una sala, encara buida, ens espera però, l’escenari ha captat la meva atenció: En primer pla veig una casa, que conté una espelma encesa, i 3 vaixells de paper, fets amb un full blanc ple de lletres. Darrere, en segon pla, dues cadires i dues guitarres esperen l’arribada dels músics. Amb mig somriure, encara als llavis, observo les petites taules rodones i la meva curiositat es desperta ràpidament. A totes hi ha un vaixell de paper, que abans em semblàvem només lletres, i ara veig que és un poema que es repeteix per tota la fulla. També hi ha dues espelmes i un encenedor. De seguida, em fixo en una nota escrita a mà i signada per Jordi, que aclareix el misteri: “Les podeu encendre quan soni una cançó que us agradi. Així des de dalt, ho veurem” i el meu somriure es fa més gran. Aquests petits detalls demostren l’atenció que el músic fa al seu públic i no sols a l’actuació.


En Jordi i en Pau surten de l’escenari, mentre tothom aplaudeix i seguim aplaudint fins que aconseguim que en Jordi torni. El primer bis que podem escoltar és “Grândola, Vila Morena”, del portuguès José Manuel Cerqueira Afonso, més conegut com a “Zeca” Afonso, una cançó molt relacionada amb la Revolució dels Clavells i que Jordi canta, amb un clavell a la mà i alçada portant un clavell. En Pau torna a l’escenari i plegats ens ofereixen “Cantarem la vida”, d’en Raimon, amb la que concert finalitza definitivament.

La sala ja és plena quan en Jordi apareix a l’escenari i ens comença a parlar d’Elionor, la protagonista del poema homònim de Miquel Martí Pol (el poema que està escrit pels vaixells) i em fa imaginar que serà el fil conductor del concert. El primer tema que escoltem és “Adagio a mi país” d’Alfredo Zitarrosa. Seguidament ens canta “Esparta” i “Heroi”, ambdues cançons de l'àlbum Dolça Victòria (Temps Record), que tothom escolta amb atenció i en un silenci absolut.

Per guiar-nos pels anys d’adolescència i joventut de l’Elionor, s’afegeix a l’escenari en Pau Romero, que ha estat el productor i ha fet els arranjaments d’Anòxia (Satélite K), el darrer disc d’en Jordi. “Mare” és el primer tema que sona, per acompanyar el relat de l’Elionor, al que segueix “Nou conveni laboral” i “Cançó necessària”, totes 3 cançons estan incloses a l’àlbum Cançons d'ara (Mésdemil). En alguns temes, han introduït alguns efectes, arranjaments i proves de pedals que, ens diu en Jordi, pretenen trencar amb Anòxia i donar pas al quart disc que sonarà diferent però, el repàs a la seva discografia, havia d’incloure algun tema del primer EP i així sona “Llàgrimes al vent”, de l’EP Horitzons per dibuixar (Autoeditat).

Fent gala d’aquest caràcter d’un caràcter, que em sembla, molt proper, en Jordi comenta el goig que fa veure les espelmes enceses des de dalt, cosa que és fàcilment imaginable, però també ens diu que ja estava preocupant-se i, no puc evita pensar que és un comentari una mica estrany doncs les nostres espelmes ja estan enceses fa estona. És ara quan m’adono que aquesta peculiar forma de vincular el concert i la narració fa estona que m’han atrapat, fins al punt que ni m’havia adonat si les altres taules havien encès o no les seves espelmes.

El concert viatja en el temps, igual que avança el relat l’Elionor i ara que, camina cap a la maduresa dels quaranta, podem escoltar “Leila”, “No he gosat mai dir t’estimo” i, després dels avisos de bombardeig, sona “Diamant 232”, temes que trobem a l’àlbum Anòxia (Satélite K). Sols un petit instant, per fer menció a Joseba Sarrionandia (escriptor i poeta basc) i la seva “Antologia poètica”, i de seguida escoltem “Som” i “Per canviar-ho tot”, ambdues cançons de l’àlbum Anòxia (Satélite K). Quan en Jordi ens parla de la família de la noia i la seva generació, imagino que el concert està acabant i amb “Oda a mi generación”, de Silvio Rodríguez, el concert acaba.

El poema de Martí Pol i la història de l’Elionor, ha estat present durant tot el concert. Les cançons i les narracions d’en Jordi ens han tingut enganxats. Ha estat una meravellosa cirereta a l’etapa que finalitza, fent un viatge a través dels anteriors treballs del músic i que, segur, és un bon inici pel proper disc que ha d’arribar.

Per fi he pogut gaudir, el plaer d'un diumenge qualsevol escoltant a Jordi Montañez i estic segura que no serà l’única vegada.




Sorpresa amb Vull Escriure



Aquestes darreres setmanes, he estat implicada en un projecte relacionat amb la música, que m'ha absorbit massa temps i que em va fer no poder enviar el text de la crida 96, corresponent a un diàleg.

A més a més, hem vaig despistar i en enviar el text de la crida 97, inspirat en una illa, em vaig oblidar d'apuntar-me als comentaris SOMRIURES.

La sorpresa ha estat quan, al veure els comentaris de la crida, m'he trobat aquest text d'en David Sala, que, tot i dedicar-li a la Mixa, també m'inclou una miqueta.

Mixa en el “País dels somriures”

En l’ufanós i florit jardí dels somriures de Vull Escriure, hi habiten quatre muses anomenades Jenni, Farners, XusMas i Mixa, i que de tant en tant, reben la visita d’en Dèdalo.

El seu jardí està obert a tothom, tanmateix els altres escriptors i escriptores estan tan atrafegats amb el seus relats i comentaris, que, inexplicablement, com si d’una jardí prohibit es tractés, no disposen de gaire temps per travessar la invisible porta que separa el bosc dels trencaclosques del màgic país dels somriures.

Setmana rere setmana, recullen les més boniques flors del seu jardí i intercanvien opinions de com ha estat la florida: però avui, en llegir en l’intangible llibre d’honor de les muses la noticia de la publicació d’un altre relat basat amb fets reals, encuriosit, he travessat la porta decidit a esbrinar que hi havia de cert i que hi havia de fictici en la història de la musa anomenada Mixa. I quina no ha estat la meva sorpresa en descobrir que aquesta autora de somriure burleta, ja té un llarg historial escrivint històries basades en fets reals i contrastats com el que ens ocupa, i que a més, va més enllà de la història, doncs tafaneja i llegeix la ment i els pensaments dels seus personatges.

En aquest relat, la Mixa no tan sols fa palès el seu domini de l’escriptura, del vocabulari, impecables els diàlegs, i no tan sols es conforma amb el domini dels temps narratius i de la situació, sinó que entra en la psicologia del personatge, en aquest cas, en el rerefons i més enllà de l’artista, un espavilat mercader, un insigne botiguer d’art.

La partida, el duel entre el passarell representant papal i el murri Giotto, és digne d’un manual d’estratègia, d’una partida de pòquer, on cadascun va ensenyant les seves cartes: el somriure burleta, afalagador del missatger, finalment amb cara de babau, enfront la impertorbabilitat i cara de pocs amics del pintor, sabedor que te la partida guanyada d’antuvi.

Un relat tan geomètricament perfecte com la circumferència del quadre, com la mateixa O de Giotto, que de ben segur traspassarà els límits d’aquest estrany indret que és el “País dels Somriures”, que em permeto recomanar sigui visitat més sovint, pels seus veïns trencaclosques.

Un excel·lent relat, opinió que faig extensible als altres relats que he llegit, crides 93,94,95 i 96.

Mixa, enhorabona i gràcies a totes les escriptores del “País dels somriures"

04/02/2017 Resident Evil

Ho sé!
Anar al cinema a veure una pel·lícula que tanca una saga, és realment una temeritat però, quan la ciència ficció i els efectes especials t'agraden i coneixes el videojoc, ja no ho és tant.

La veritat que les escenes dels zombis, especialment el devessall, deixen força a desitjar i, per descomptat, les escenes de lluita cos a cos, però la trama és prou entretinguda i per seguir-la amb interès.

Igual és que amb poc ja estic enganxada, però he gaudit una bona estona.




03/02/2017 Manchester frente al mar

Altra tria feta per casualitat i de la que no puc penedir-me.

El principi m'ha deixat una mica descol·locada però a mesura que la pel·lícula avança, tot comença a tenir sentit i es pot explicar, sense gaires problemes, el caràcter esquerp i solitari d'en Lee.

Certament, les retrospectives que fa, per aclarir el passat, a vegades m'han agafat desprevinguda però de seguida vaig poder situar-me.

El passeig per les emocions i sentiments, que fa la historia, em sembla fascinant.





Crida 97 de Vull Escriure: 13. Finestra


Aquests són els requisits de la crida 97, la trecena de la temporada:

Paraula obligatòria = «Finestra» (s’accepten plurals)
Minicrida (OPCIONAL) = Qui m’ha robat el iogurt de la nevera?
Extensió = 300 mots (tens un marge de +/- 100 mots per complir amb l’extensió: en cas de dubte utilitza el comptador de paraules de la web)

I el meu text "Guanyant confiança":

Feia dies que es trobava aquell gat. Era blanc i molt maco. No semblava que estigués abandonat. Potser s’havia escapat feia poc i cada vegada arribava més a prop de casa. A vegades li deixava apropar-se però altres dies, sentia algun soroll i fugia ràpidament. Curiosament, quasi cada dia el trobava a la porta, com si l’estigués esperant. Quan arribava i no el trobava a la porta, corria a la finestra, per comprovar si hi era. A vegades, el veia passejant pel patí de la casa. Altres, fet una boleta en un racó.

28/01/2017 Lion

Avui, ha estat una tria, quasi per casualitat doncs per horaris poques pel·lícules podíem triar.

L'inici, ple de pobresa i misèria, m'ha fet patir una mica i no perquè penses que no existeix o perquè només vulgui gaudir amb una història sinó perquè des del principi sabia que la trama anava entorn del nen que s'havia perdut i la seva adopció.

Reconec que a l'inici, tot anava desenvolupant-se molt a poc a poc però després, ha agafat una mica més de ritme i he començat a ficar-me de ple en la història i he de dir que el paper de Nicole Kidman em sembla molt tendre i càlid.

Ha estat una bona tria.